No hi ha dia que em proposi entrar a LinkedIn, Instagram o Notes (les tres xarxes que més utilitzo) amb calma. Però la infoxicació i la dinàmica de les xarxes fan que això sigui gairebé impossible. Tampoc hi ha dia que el meu dit no faci scroll sense parar, gairebé sense prestar atenció.
Les xarxes socials han transformat la nostra manera de consumir informació, no només per la rapidesa amb què ens arriba, sinó també per la superficialitat amb què la processem. Volem estar al dia de tot: les publicacions dels nostres amics, les marques que seguim o els mitjans de comunicació. Aquesta necessitat es combina amb la facilitat de començar a seguir algú nou i amb els algoritmes, que, entre contingut promocional i recomanacions, converteixen el nostre feed en un flux infinit i inabastable.
Aquesta sobreabundància d’informació porta al que es coneix com a infoxicació, on tenim tanta informació que ens satura i ens supera, a més moltes vegades la informació no és de qualitat ni profunditzem en el que llegim. I d’aquí a tenir estrès per excés d’informació hi ha un pas. Sentim que, malgrat consumir molta informació, mai no estem prou informats.
Many are struggling under the weight of incessant scrolling. We’re beginning to witness the stark consequences of the binary thinking that social media fosters: it’s polarising our political landscape and puts leaders in places they don’t belong.
El que més em neguiteja d’aquesta situació és que tot està controlat per un algoritme opac que decideix què veig i què no. Aquesta mecànica, basada a captar l’atenció, sovint recorre a clickbaits, titulars espectaculars i, en el pitjor dels casos, fake news. Avui dia, el desequilibri de poder entre els usuaris i les corporacions tecnològiques és tan gran que genera dubtes sobre la transparència i l’ètica dels seus processos (i escric això abans del nomenament de Trump com a nou president, envoltat dels “mandamás” de les tecnològiques, por.)
Sovint, després de períodes com les vacances, molts ens plantegem desconnectar. Ens cansem de publicar o de seguir l’allau constant de continguts, i explorem alternatives més pausades: xarxes com Mastodon, Bluesky o Notes de Substack prometen més calma, amb un contingut més orgànic o cronològic. També es percep un creixement d’altres formats com les newsletters o els podcasts, que ofereixen moments de lectura o escolta activa enmig del soroll digital.
Substack, per exemple, ha triomfat perquè promou l’escriptura reflexiva. Nascuda com una plataforma per a escriptors i periodistes, s’ha convertit en un refugi per a aquells que volen escriure i llegir amb calma. No és estrany trobar-hi notes que reivindiquen el retorn al contingut lent i contextualitzat, tan necessari per comprendre el nostre entorn
It’s 2050. Substack has replaced social media.
Creators own their platforms. Algorithms are dead. Readers pay directly for the content they love.
Communities thrive around ideas, not clicks. Writers are valued, not exploited. Everyone shares stories that matter.
We chose connection over clout.
Però, com s’hi enfronten els creadors de contingut?
- Invisibilitat: Els algoritmes prioritzen el consum ràpid i les interaccions constants, cosa que invisibilitza el contingut pausat.
- Menys freqüència de publicació: Crear contingut lent requereix temps per escriure i editar, un ritme que contradiu la dinàmica de publicacions constants.
- Cultura de la impaciència: Hem perdut la capacitat de concentrar-nos i ens costa dedicar temps a una tasca concreta, com la lectura reflexiva.
- Equilibri difícil: Atraure lectors amb continguts ràpids i alhora mantenir l’essència del contingut lent és un desafiament.
- Absència de viralitat: Vivim en un món on l’èxit sembla vinculat a la viralitat, i el contingut pausat no encaixa amb aquesta dinàmica.
no substack, no quiero estrategias para crecer rápidamente
no quiero saber el número de notes que tengo que publicar al día
substack ha sido un refugio de la inmediatez y del crecer por crecer, quiero que así permanezca
ser leídos es un regalo para todos aquellos que dejamos el alma en el papel
no importa cuantos te lean.
Com podria funcionar un curador de continguts?
Davant aquest algoritme desconegut hi pot haver un algoritme humà. La figura d’un curador pot ser clau per canviar aquesta dinàmica. Imagina’t algú que selecciona acuradament lectures, articles, vídeos o podcasts, no per la seva viralitat, sinó pel seu valor reflexiu. Aquest curador no es basa en el contingut ràpid, viral, sinó en el que fa reflexionar i aportar context, el que busca la calma i una certa forma de desconnexió, en format d’atenció i lectura focalitzada.
Un exemple pràctic seria un butlletí mensual com ‘Dense Discovery’, que combina reflexions, articles seleccionats amb cura i eines digitals útils. Aquest tipus de continguts mostren que es pot escapar del soroll digital sense renunciar a estar informat.
Aquesta aposta per la “curació humana” és, en essència, un acte de resistència contra la deshumanització del consum digital. Però també és un gest d’intenció: escollir, prioritzar i dedicar temps a continguts que ens aportin valor de veritat.
La veritat és que és més fàcil d’escriure i no tant de fer. Anem a contracorrent. Passar de l’scroll passiu a un consum actiu no és només un canvi d’hàbits, també és tornar a tenir el control sobre la tecnologia i sobre què consumim. Significa escollir amb intenció, la qualitat sobre la quantitat, el benestar digital. És, en definitiva, una aposta per una experiència més humana en un món digital que, massa sovint, ens desborda.
En la meva tasca com a curadora de continguts, treballo precisament per oferir aquesta calma enmig del soroll digital, seleccionant amb cura allò que pugui aportar valor i reflexió. És una manera de resistir a la infoxicació i fomentar un espai digital més humà
I tu? Quin control tens sobre el que consumeixes? Què pots fer per recuperar la calma enmig del soroll digital? Reflexiona sobre com utilitzes el teu temps online, cerca alternatives i dona suport als creadors que aposten per la qualitat i la reflexió. Comencem a construir un espai digital que ens permeti desconnectar per reconnectar amb allò que realment importa.
