Durant l’hivern vaig estar assistint a un club de lectura organitzat per la biblioteca. M’agradava perquè em forçava a llegir llibres que d’una altra manera no hauria triat. Tot i això, aquest mateix fet em generava una certa pressió: llegir no només pel plaer de fer-ho, sinó per complir amb les expectatives del grup. És cert que alguns llibres els vaig deixar a mitges, i que altres em van costar més del que hauria volgut, però la necessitat de no quedar enrere em feia continuar.

Quan el club va acabar, ens van avisar que hi havia llista d’espera per al curs següent. No hi he pogut continuar, i m’he dit que potser millor així. Aquesta pausa m’ha portat a reflexionar sobre la manera com gestiono les meves lectures. Tinc altres compromisos lectors: un club de lectura a la feina, un altre en línia, i els llibres que llegeixo pel meu compte. Això fa que deixi molts llibres a mitges per falta de temps, i potser tocava parar. Aquesta situació es veu reflectida també a la meva experiència amb Goodreads, on veig el progrés en el meu “reading challenge”.

Segons el repte de lectura del 2024 a Goodreads, he llegit 14 llibres de 20. Jo mateixa vaig marcar aquest objectiu, una xifra que semblava raonable al principi, però que ara em comença a pesar. L’any passat vaig llegir 21 llibres, i aquest any em pregunto si llegeixo per gaudir o per assolir una meta numèrica. Són quasi 5.500 pàgines en total. Algunes obres s’han quedat a la meitat, però l’aplicació no les compta si no les he acabat. És curiós com una eina que pretén organitzar lectures pot convertir-se en una font de pressió. Els llibres deixats a mitges els classifico en una lleixa separada, sense donar-hi gaire importància, tot i que sovint em recorden les expectatives no complertes.

Sabina Urraca es pregunta: “per què ha de llegir obligada i passant-ho malament” per aconseguir llegir 100 llibres a l’any? Jo, com ella, llegeixo a temporades. Hi ha setmanes en què devoro llibres i em falten parades de tren, ja que aprofito els trajectes a la feina per llegir, mentre que d’altres setmanes miro la meva prestatgeria plena de llibres acuradament triats sense ser capaç de triar-ne cap. Aquest ritme de lectura reflecteix la pressió no només de llegir més, sinó també de llegir aquells llibres que es considera que s’han de llegir.

Els moments crítics arriben amb les llistes de llibres per l’estiu o les novetats literàries de l’any. Aquestes llistes generen una sensació d’urgència, com si haguéssim de ser capaços de llegir més, de llegir els clàssics o el més nou. És aquí on es planteja de nou la qüestió: llegim per plaer o per complir amb expectatives externes? O encara pitjor, per demostrar alguna cosa? Per tenir cultura?

Les xarxes socials no ajuden. No només ens arriben llistes de lectura a través de webs especialitzades, o de lifestyle sinó també a les xarxes socials. Booktubers, influencers que recomanen llibres o tots els amics i coneguts que comparteixen el que llegeixen. I tu no seràs menys, s’ha de demostrar que llegim i que llegim molt, perquè no seràs menys que la resta. Estem llegint per plaer, per aparentar o per crear una marca? Accepto que moltes vegades, mentre vaig fent scroll a la pantalla, em paro a mirar què llegeixen els altres, o què recomanen. Em sento poc culta quan són llibres clàssics i sento certa necessitat de llegir alguns dels llibres, fent créixer la meva llista de pendents.

Tot i que no li dono importància a GoodReads, sí que és cert que apunto allà les lectures que m’agradaria fer. Fins fa poc no em seguia ningú, i jo no seguia a ningú. Així que m’era bastant igual quins llibres posava a la llista de pendents. Des que estic als clubs de lectura que m’han començat a seguir companyes de lectura. I ara, quan faig el pas de marcar algunes lectures m’ho penso dues vegades. Quina imatge tindran de mi si veuen que estic llegint aquell llibre que qualsevol lletraferit consideraria de baixa qualitat, o de poca categoria literària? I posaria una ressenya sols per justificar-me. No he dit més amunt que no seguia les modes que llegia per plaer? Llavors, per què m’ha de preocupar?

La idea del “Reading Rhythms”, cafeteries on es llegeix, m’atrau molt. Llegir per llegir, sense objectius ni pressions numèriques. Tornar a connectar amb el plaer original de la lectura, un plaer que sovint es perd entre les llistes de llibres pendents i els reptes anuals.

A la biblioteca també es podria fer, però hi trobo a faltar la imatge romàntica del te al costat del llibre, de seure en posicions còmodes i estranyes alhora, com faig sovint a casa. Quan no tinc una cafeteria disponible, ho faig al sofà de casa, amb la tele simulant una llar de foc. És un gest simple, però que té un impacte significatiu: que els menors de casa també llegeixin.

Em sento més tranquil·la quan escolto en Miquel Missé a la ràdio dient, amb desimboltura: “No ens foteu ni puto cas“. Una afirmació que em recorda que, en el fons, la lectura hauria de ser una experiència personal i lliure de pressions externes.